QUAN LES PERSONES SÓN MÉS IMPORTANTS QUE LES FRONTERES

Arriba el moment d’acomiadar-se, d’abandonar l’illa de Lesbos, de deixar enrere la miserable parcel·la que Europa guarda a totes aquelles persones que arriben a les nostres costes amb els cors enderrocats i amb un milió de cicatrius. Amb la ma sota el mar Egeu i amb les muntanyes de Turquia de fons m’acomiade, tendint les nostres mans a la seua ajuda, així hauria de ser o almenys així ho marca l’ètica i moral que ens identifica com a persones o també la manera d’actuar en el més necessitat a la nostra religió, que per al cas és el mateix. Perquè podríem ser nosaltres els que demà necessitarem eixa mà que ens agafarà ben fort per eixir d’unes aigües que ens parlen de traïció, morts i violència i perquè ningú no és il·legal quan les persones són més importants que les fronteres. Han sigut molts els moments desagradables que s’han viscut sobretot veure’ls arribar en mig de la foscor de la nit per la mar. Difícil tasca d’encaixar ara totes les vivències de Lesbos.

 

Tornar a casa i llegir la quantitat de missatges que heu dedicat a les imatges del Facebook és molt d’agrair. Tot el que heu escrit ho dirigisc i oferisc als refugiats, aquestes són les que vertaderament mereixen l’admiració i respecte. El que ma mare, Amparo Ribes Roig pretenia, era mostrar-vos la trista i deplorable realitat que s’està vivint aquest món no molt lluny d’ací. Agraït sempre a les vostres paraules i per dedicar un moment de les vostres vides a contemplar i meditar la crueltat d’aquest món.

 

I a vosaltres Refugiades i Refugiats, gràcies. Gràcies per brindar-me l’oportunitat de compartir les nostres vides, gràcies pels vostres somriures, abraçades i tendres mirades, gràcies per ensenyar-me que l’amor no coneix fronteres, que un passaport és només un paper burocràtic que no entén d’amor fratern.

 

I sobretot, perdoneu-me, sóc conscient que no vaig guanyar cap mèrit per nàixer al primer món, disculpeu-me sempre i accepteu les meues mans com a instrument al vostre servei.

 

Sempre amb esperança i il·lusió que algun dia puguen trobar com ells mateixos em deien “un lloquet al món on hi haja pau”.

 

Javier Colomer Ribes. Lesbos. 15/07/2017

 

educacionsocial

educacionsocial

Grado en Educación Social de la Universidad Católica de Valencia "San Vicente Mártir".

Leave a Comment