Tant lluny com la guerra els ha portat

Perquè avui ja no és com ahir! Avui la mar ja no ens parla versos que fan al·legoria a l’amor i a la llibertat. Avui la mar ens parla dels naufragis que posaren entre la vida i la mort, xiquets, xiquetes i adults, de centenars de vides sense existir a les morts sense memòria de les costes de Grècia. D’entre totes les històries, ens parla de Sara, la mare que va haver de suportar veure con el seu fill Samir s’enfonsava a les aigües del mar Egeu mentre ella repetia una i altra vegada: “fill meu, fill de les meues entranyes, cor del meu cor, deixa’m morir amb tu”. La seua vivència ens descriu un passatge dolorós i per desgracia molt repetit.

El mar Egeu ens parla també del dolor de les persones que arriben a les seues costes amb les mans buides i amb el cor enderrocat per una guerra sense precedents.

Mares i pares molts d’ells enviudats a conseqüència d’un tiroteig o un bombardeig a la ciutat d’Alep com a moltes altres ciutats Síries, que miren amb desesperança cap al mar. Un mar que no els garanteix ni seguretat ni tranquil·litat, l’unic que ofereix és una porta oberta a tot aquell qui vulga arriscar la seua vida entregant-se a les seues fredes aigües amb un milió de cicatrius als seus cors i un bot salvavides.

El temps d’embarcar arriba i els setze quilòmetres que separen Turquia de l’illa de Lesbos simbolitzen la mateixa distancia que els queda de llibertat. Encara que per a molts d’ells no serà eixa la seu sort i els seus cossos passaran a ser arrossegats per les gelades corrents de les seues aigües fins que ja abatuts arribaran allà on les ones creguen oportú. Aquelles persones que tinguen la sort d’arribar amb vida a les costes gregues ho faran d’un altra forma i les seues vides serán arrosegades pel corrent de militars greces que prompte els desembarcaran a MORIA. Pot ser, molts no sàpiguen de què es tracta, però només el seu nom ja causa pànic i temor als qui allí habiten. Un lloc on saps quin dia fas la teua entrada però no quan serà el teu alliberament.

I és a aquesta miserable parcel·la europea d’illa de Lesbos on la llibertat se der humà queda qüestionada com també ho fan els seus drets. Ja no serán els refugiats d’una guerra els mateixos responsables de les seues vides. Ja no dependrà del seu jou guanyar-se un plat calent per menjar com tampoc no hi dependrà d’ells decidir de quina manera van a vestir els seus cossos, uns cossos que han de suportar tot el pes de la crueltat d’aquest món.

Ja no serán ells qui en clarejar el dia contemplaran l’estampa de la seua ciutat natal. És més, ja mai més serán ells! Les seues vides portaran segellades l’empremta de la crueltat d’aquest món. Les seues atzaroses històries els perseguirán als seus somnis i les llàgrimes serán el pa de cada dia. I hem de tenir present que aquestes persones qui ara són condemnades injustament com a terroristas i deportades possiblement als seus llocs d’origen. Van ser totes elles i ells els qui un dia van tenir la seua vida, treball…casa, familia i amics… som Europa qui hui pren la potestat per privar-los inclús de la mateixa llibertat.

Mares i pares hauran d’assumir avui que els seus fills no pugen anar a l’escola. Hauran de resignar-se i acceptar que els més menuts de la familia hagen de mendicar a les infinites cues per tal d’obtenir un plat de menjar no sempre en bones condicions, sempre i tot, la sort estiga de la seua part i els arribe un plat calent, ja que el menjar és tan escás com la pietat dels qui governen han tingut d’ells. Hauran de suportar con les seues filles i fills contemplen la cruel estampa d’un camp de refugiats que s’exalta i clama la seua llibertat creant revoltes per tal d’aconseguir allò que un dia va ser seua, la Dignitat.

Dolor i ràbia será l’educació que rebran les nenes i nens d’aquest camp. Assignatures que complementaran amb la violencia que ja van haver de viure als seus països d’origen. I com a extraescolar la mort present en molts membres de les seues famílies, mares, pares i germans o germanes…qui quedaren pel camí.

I va veure Europa que no era tan bo allò que tots son cuitadans del món, i que la guerra que havien creat els mateixos interessos econòmics, com és pel petroli, se’ls havia escapat de les mans, entre els seus plans de proliferació de poder no comptaven amb la possibilitat que els ciutadans de Síria fugiren de les seues enderrocades cases. I són aquestes mateixes persones que fugiren les que un dia van trobar les portes de la Unió Europea tancades. Quan la desidia dels governants pactà prohibir-los l’auxili a una Guerra creada pels interessos dels qui manen.

Ningú no contempla en un principi que aquella regió que anava a ser invadida i destrossada estaba habitada per persones amb les seues vides i els seus sentiments ara truncats, arravatats i violats.

Dotze han sigut els dies on hem pogut compartir les nostres vides. Unes vides, les seues, que ens parla avui d’atrocitats. Difícil tasca d’encaixar ara totes les vivències de Lesbos.

Tot l’escrit va dirigit i oferit als refugiats, aquestes són les que verdaderament mereixen l’admiració i respecte. Amb açò es pretén mostrar a tothom una xicoteta part de la realitat que s’està vivint aquest món no molt llunyà d’açí. I poder dedicar un moment de les nostres vides a sensibilitzar-nos i fer-nos partícips de la crueltat d’aquest món. Sempre amb esperança i il·lusió que algún dia puguen trobar com ells mateixos em deien “un lloquet al món on hi haja pau”.

Perquè ningú no és il·legal quan les persones són més importants que les fornteres!

Javier Colomer Ribes. Lesbos, port de Mitilini 12-5-16

administrador

administrador

Leave a Comment