L’1 d’abril de 1939 va acabar oficialment la Guerra Civil espanyola. Això no va suposar necessariàment la pau. En realitat, l’exili per a prop de mig milió d’espanyols havia començat uns mesos abans. Entre esta multitud certament hi havia les restes en descomposició de l’Exèrcit republicà, però també uns 13.000 ferits i malalts que no havien participat directament en la contesa: grans invàlids (cecs, amputats), dones, xiquets i vells.

Lluny de la Liberté, égalité, fraternité, l’assistència sanitària dispensada per l’Estat francés a este col·lectiu no va ser la millor, i molts d’ells van acabar als camps d’internament del sud de França. En condicions infrahumanes, molts metges i infermeres espanyoles -tancats ells mateixos als camps- van donar un pas al front i van assumir l’assistència dels seus compatriotes: són els herois desconeguts.

Gran nombre d’exiliats mai no van tornar a Espanya: uns continuaren l’agre camí de l’exili cap a Sudamèrica; d’altres van romandre per sempre a França; milers d’ells van lluitar contra el alemanys en la Segona Guerra Mundial i trobaren la mort als camps d’extermini nazis.

En el següent enllaç podeu llegir una modesta contribució sobre l’assistència sanitària als espanyols que van ser tancats als camps d’internament francesos en concloure la darrera guerra civil espanyola:

https://blogs.kent.ac.uk/munitions-of-the-mind/2017/04/04/medicine-in-exile-after-the-spanish-civil-war-a-clinical-trial-in-a-french-concentration-camp-1939-1940/